divendres, 8 d’abril de 2016

El Zoo d'en Pitus

Genial, ho vàrem passar tant i tant bé! Estic moooolt contenta.
Ahir va ser una trobada amb molts lectors i es va comentar un llibre que de ben petita me l'havien fet llegir i m'agrada taaant!

Així que va ser una tarda molt divertida, entretinguda i genial.

Us deixo la foto de la trobada i una mica de resum del llibre que es va comentar.


  
El zoo d’en Pitus

ARA QUE TOT PASSA DE MODA ràpidament, sorprèn que El zoo d’en Pitus, la novel·la que Sebastià Sorribas va publicar fa quaranta anys, encara es llegeixi amb tant d’interès. I mireu si n’han passat, de coses, de llavors ençà! Penseu que l’any 1966 ningú no sabia què era un telèfon mòbil, ni podia enviar un correu electrònic, ni veure la televisió en colors.
El zoo d’en Pitus és la història d’una colla d’un barri obrer d’aquella Barcelona. La colla té un cap, en Tanet, que en realitat es diu Jordi, un noiet net i polit, molt entenimentat i que, a més, sap manar. Els altres són: en Quim, que té la mà trencada a fer invents, més conegut per en Fleming, nom del descobridor de la penicil·lina; en Juli, a qui ja ningú no diu Baldufa, com quan era petit, perquè ha crescut i és estudiós; en Manelitus, que és tan valent com desmanegat; en Josep és el més gras de tots i li diuen Cigró; la seva germana, la Mariona, que “quan dibuixa un conill, el fa tan ben fet que el gos que tenen comença a bordar”. I el més petit de tots, un altre Josep, més conegut per en Pitus. 

Aquí entra en acció la colla quan se’ls acut de muntar un zoo en un solar abandonat que hi ha al bell mig del barri, per entrar al qual s’haurà de pagar entrada. Un zoo, és clar, a la mida de les seves possibilitats. No us explicarem com s’ho van fer, perquè això, precisament, és del que tracta la novel·la, i cal que la llegiu per a adonar-vos de l’enginy, la traça, la tenacitat i la imaginació que van posar al servei d’aquesta causa. També van tenir prou gràcia per a engrescar-hi els altres infants del barri com en Llonguet, el forner, en Cap Pelat i algun ganàpia per a les feines que requerien més força i també alguna persona gran, com el senyor Pujadas, un zoòleg que va estar sempre al costat de la colla per aconsellar-los i evitar que, amb tants animals, fessin alguna bestiesa.
Els episodis de les caceres són molt divertits. Fan una mena de safari per caçar animals difícils de trobar a ciutat: sargantanes, rates de camp, llagostes, papallones, escorpins, llangardaixos, una merla i un mussol, pardals, un esquirol, una garsa, una cadernera, una calàndria, un pinsà, un tord, una perdiu... I algú o altre els deixa animals domèstics: gossos, gats, gallines ànecs, coloms, uns garrins. Avui hi hauria cotorres i gavines, uns ocells que quaranta anys enrere no volaven, com ara, pels arbres i el cel de la nostra ciutat... I un ruc! I una vaca! I fins i tot un tigre... Un tigre de debò! 

El millor de tot és la senzillesa amb què Sebastià Sorribas ho explica, com si fos la cosa més natural del món. Així, sense adonar-te’n, sembla que t’hi trobes, que ets un més de la colla. No cal dir que els dibuixos de la Pilarín Bayés, excel·lent ninotaire, ajuden en gran manera a transmetre aquesta naturalitat, aquesta proximitat. La Pilarín hi va entrar tan a fons que va demanar a l’autor que canviés la descripció d’un dels personatges, que havia de ser més aviat baixet i gras, i que el convertís en un xicot alt i ben plantat perquè a ella li feia peça dibuixar-lo així. Va ser un dels primers treballs d’aquesta il·lustradora que després ja no ha parat de treballar, que ha visitat escoles i escoles, i que s’ha fet entendre tant de paraula com amb els seus dibuixos. Uns dibuixos que han acompanyat gairebé sempre les altres novel·les de Sebastià Sorribas.

 
I recordeu que si voleu apuntar-vos al club de lectura, només heu de trucar o passar per la biblioteca i avisar-nos. Animeu-vos que us esperem amb els braços ben oberts!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

DIGUES LA TEVA!!